Diari de camp← notes / catàleg
— notes de camp —
Notes sobre com vivien els dinosaures, com es van separar els continents antics i què han pogut esbrinar els paleontòlegs.
— Nota de camp núm. 1 —
Dotze metres del morro a la punta de la cua, un crani tan llarg com un escriptori i unes dents que esmicolaven ossos. El tiranosaure va viure a l'oest d'Amèrica del Nord fa entre 68 i 66 milions d'anys, i el seu esquelet és el més ben estudiat de tots els grans dinosaures carnívors. De la veu, del color i dels costums, els ossos en diuen molt menys, i és justament aquí on més s'especula.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 2 —
Si un espectador de cinema topés amb un velociraptor de veritat, no el reconeixeria. Aquest depredador arribava al genoll d'una persona adulta: dos metres de llarg comptant-hi la cua i mig metre d'alçada al maluc. A més, anava cobert de plomes, encara que no volava. De la imatge de la pantalla només se salva, si de cas, la gran urpa corbada de la pota del darrere.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 3 —
Pregunta a un paleontòleg quin va ser el dinosaure més gran i et respondrà amb una altra pregunta: el més llarg, el més alt o el més pesant? En les tres categories guanyen els sauròpodes, els gegants herbívors de coll llarg. Pel que fa al pes, els noms que surten més sovint són l'argentinosaure i el Patagotitan. Proclamar un campió és difícil: de molts colossos només en queden uns quants ossos, i les estimacions es revisen una vegada i una altra.
Llegeix la nota →— Nota de camp núm. 4 —
Fa seixanta-sis milions d'anys, un asteroide d'uns deu quilòmetres de diàmetre va caure en un mar poc profund davant de les costes de l'actual Mèxic. La pols va enfosquir el cel, les plantes es van quedar sense llum i, en poc temps, van desaparèixer tots els dinosaures llevat dels ocells. I ni tan sols ells se'n van sortir indemnes: molts dels seus grups antics no van superar la catàstrofe.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 5 —
Pocs dinosaures han tingut tan mala sort com l'espinosaure: els primers ossos, trobats a Egipte, van quedar destruïts el 1944, i el seu aspecte s'ha hagut de reconstruir de nou durant dècades. L'essencial avui se sap. Va viure al nord d'Àfrica durant el Cretaci, tenia unes mandíbules llargues i estretes i una vela alta a l'esquena, i s'alimentava de peix. Ara, si el pescava nedant o caminant per l'aigua baixa, encara es discuteix.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 6 —
El pteranodont surt dibuixat a les capses que diuen «Dinosaures», i no hi hauria de ser. És un pterosaure, d'una branca a part de rèptils voladors, propera als dinosaures però independent. Ni la mida, ni l'antiguitat, ni saber volar no decideixen el parentiu. El que compta és l'origen i l'estructura de l'esquelet.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 7 —
Tres banyes, un bec i un escut d'os darrere del cap: el triceratops el reconeix fins i tot qui no distingeix el Juràssic del Cretaci. Aquest dinosaure herbívor de 8 a 9 metres va viure a Amèrica del Nord al final de tot del Cretaci, colze a colze amb el tiranosaure. Quin aspecte tenia, se sap bé. Per a què li servien les banyes i la gorgera, i com es comportava, ja és menys segur.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 8 —
El tiranosaure va viure més a prop de nosaltres en el temps que de l'estegosaure. No és cap broma, és aritmètica: l'era mesozoica va durar uns 186 milions d'anys i es divideix en tres períodes, el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci. En aquest temps van aparèixer els dinosaures, la Pangea es va trencar i plantes i animals es van renovar unes quantes vegades.
Llegeix la nota →
— Nota de camp núm. 9 —
Mira un colom: és un dinosaure, i les plomes les ha heretades. En molts dinosaures no avians s'han trobat empremtes de plomatge i altres rastres que n'han quedat. Gràcies a això se'n reconstrueix l'aspecte i es pot resseguir l'origen dels ocells. Però no corris a treure conclusions: tenir plomes no vol dir saber volar.
Llegeix la nota →— Nota de camp núm. 10 —
Ajunta Amèrica del Sud, l'Àfrica, l'Antàrtida, Austràlia i l'Índia com els bocins d'un plat trencat, i tindràs Gondwana. Va començar a esquerdar-se al Juràssic, fa uns 180 milions d'anys, i el procés va durar més de cent milions d'anys: Austràlia i l'Antàrtida no es van acabar de separar fins després de l'extinció dels dinosaures. Amb els continents, també se'n van anar separant els seus habitants.
Llegeix la nota →Llegir les roques
Un fòssil de dinosaure es forma quan unes restes o uns rastres sobreviuen prou temps per incorporar-se al registre geològic. En un os, l’enterrament i l’aigua subterrània rica en minerals sovint en permeten la conservació. En una petjada, el pas decisiu és mantenir intacta la impressió. Cap procés conserva un relat complet de la vida de l’animal.
Llegeix la nota →
El temps dins una capa de roca
Els científics solen datar un dinosaure establint l’edat de les roques que l’envolten. L’ordre de les capes dona una seqüència relativa; els minerals adequats poden aportar edats numèriques. La datació amb carboni-14 és útil per a restes molt més recents, però el seu abast temporal és massa curt per als dinosaures no aviaris.
Llegeix la nota →Els dinosaures de fora de la finestra
Sí. Els ocells són dinosaures vius, concretament una branca dels teròpodes. Dir que descendeixen dels dinosaures és cert, però pot suggerir que van abandonar el grup. En la classificació evolutiva, els descendents continuen dins les branques de les quals van evolucionar.
Llegeix la nota →Orientar-se dins de Dinosauria
Els grups principals de dinosaures són branques d’un arbre evolutiu, no categories de mida. Els teròpodes inclouen T. rex i els ocells; els sauròpodes, els gegants de coll llarg; i els ornitisquis, dinosaures amb banyes, amb bec d’ànec i cuirassats. «Dinosaure volador» i «dinosaure marí» sovint designen animals de fora de Dinosauria.
Llegeix la nota →
Abans de la primera passa
Els ous dels dinosaures revelen la reproducció a una escala que els esquelets adults no poden mostrar: estructura de la closca, embrions en desenvolupament i disposició de la posta. Tots els dinosaures dels quals es coneix la reproducció ponien ous. Tot i així, un ou fòssil aïllat rarament ens diu per si sol quina espècie el va pondre o quant de temps va quedar-se a prop el progenitor.
Llegeix la nota →
El color més enllà dels ossos
Els científics han reconstruït aspectes del color d’un petit nombre de dinosaures amb una conservació excepcional. Les estructures que contenen pigments i la seva distribució poden revelar cobertes fosques, vermelloses o iridescents, així com patrons corporals. La majoria de fòssils de dinosaures no conserven aquests indicis, de manera que una coloració completa sovint continua sent una reconstrucció artística.
Llegeix la nota →